Memòria d'una vella maleta de cuir - (Part III): S'acosta la derrota
És 25 de juliol de 1938. L'exèrcit republicà ha atacat per sorpresa les forces franquistes que s'acostaven a València. Comença la Batalla de l'Ebre que, al llarg dels tres mesos que durarà , es cobrarà més de 60.000 vides entre els dos bà ndols. A la ClÃnica Militar de Vilafranca comencen a arribar des del sud ambulà ncies plenes de joves vestits amb l'uniforme republicà , i fins i tot algun de franquista, malferits.
La guerra comença a respirar-se amb més intensitat a la capital penedesenca. Si abans el trà nsit d'ambulà ncies a la vila ja era intens, amb l'arribada dels ferits de l'Ebre encara ho és més. Les ambulà ncies envaeixen la ciutat i a mig camà de l'hospital es creuen amb els furgons que, en direcció contrà ria, van cap al cementiri. Allà , els treballadors de la clÃnica enterren els cossos sense cap delicadesa dins la fossa comuna on, acabada la guerra, hi haurà 208 persones, 84 sense identificar.
Fins llavors, la vida civil vilafranquina havia continuat amb certa normalitat. Les publicacions dels diaris seguien el seu ritme habitual i els infants anaven a l'escola com sempre. Però quan l'exèrcit franquista comença a entrar a Catalunya sense problemes, tot canvia. A mitjans de novembre de 1938 els republicans ja donen la batalla de l'Ebre per perduda. Arriben notÃcies de què el Cos d'Exèrcit MarroquÃ, comandat pel general Yagüe, ha vençut les forces republicanes a la Batalla de l'Ebre i enfila camà cap a les comarques de Tarragona. Les notÃcies sobre l'avenç del front franquista van arribant a la vila a la mateixa velocitat que els ferits.
Mentrestant, l'Antonio (a dalt a l'esquerra) intenta calcular quant temps creu que trigaran els franquistes en arribar el Baix Camp, on hi viuen la seva mare Rosa (a baix a la dreta), la seva germana gran Maria (a dalt a l'esquerra) i el petit, el Pere (al mig a baix). Els altres germans són al front lluitant amb el bà ndol republicà : el Josep Maria i el Joan (els dos de dalt a la dreta).
El ritme de la guerra s'intensifica i la feina de l'Antonio també. El 4 de desembre és nomenat comissari de Companyia de l'Exèrcit de Terra. Sota aquest cà rrec, es converteix en l'encarregat de pagar les nòmines a tots els treballadors dels hospitals de la zona de Barcelona. La seva nova companya de feina: una petita maleta de cuir marró, on hi guarda els diners en efectiu que recull a Barcelona per, després, repartir-los arreu dels hospitals.
Aquest mateix mes comença la batalla de Catalunya i la defensa que havia planificat el general republicà Vicente Rojo ja falla. L'anomenada lÃnia L-3 que ha de protegir Barcelona pel sud, des de l'Anoia fins a les costes del Garraf, és un dels punts febles d'aquesta defensa. Per tant, la zona del Penedès queda especialment vulnerable davant les tropes franquistes que, des de la derrota dels republicans a la batalla de l'Ebre un mes abans, avancen des del sud en direcció a Barcelona.
Tot i que a l'Antonio li han adjudicat una nova feina, pensar en futur estable a Catalunya comença a ser insostenible. Cada cop són més les famÃlies que veuen com s'acosten les tropes franquistes i decideixen marxar a l'exili. Des de l'Hospital de Sang de Vilafranca es pot veure la riuada de gent que camina a través de la N-340 en direcció cap al nord. S'hi observen famÃlies senceres carregades de maletes i bosses que, sense conèixer el seu destà exacte, fugen de la invasió imminent. El camÃ, amb sort, els durarà entre deu o quinze dies fins a arribar a França, on encara no saben què els espera. De l'Alt Penedès, mil persones acabaran exiliades a França, tres-centes de les quals no hi tornaran mai més.
Les llargues files de gent caminant són un avÃs per tots aquells que resten immòbils davant les successives derrotes dels republicans. En el cas de l'Antonio i la Teresa, tot just entrant l'any prenen la decisió que els portarà a l'altra banda de la frontera. Fins aquell moment, l'Antonio considerava que fugir era abandonar el govern de la República pel qual havia lluitat durant tant temps. Per la seva banda, la Teresa tampoc havia volgut marxar, deixant la seva mare i els seus germans petits a Vilafranca.
El gener, la derrota és més que evident i saben perfectament què els havia passat als oficials republicans a qui havien capturat a territori franquista. Si no volen que l'Antonio mori, han de fugir a França on, amb una mica de sort, podran contactar amb el tiet de la Teresa que, de casualitat, fa temps que viu allà . Aixà doncs, contra la voluntat dels dos però convençuts que és la millor opció, l'Antonio i la Teresa decideixen marxar a l'exili. Davant del futur incert, casar-se és una bona manera d'assegurar una relativa estabilitat i deixen oficialment establert que són parella. Això molt probablement els ajudi en cas que mai hagin de començar una nova vida a algun lloc.
