"Els escriptors carreguem els personatges amb els nostres problemes"
El Daniel Jándula Martín va néixer el 1980 a Málaga. Porta 10 anys a Catalunya, i concretament 4 a Vilafranca. Ha estudiat mil coses: Art Dramàtic, Teologia, guió de còmic, fotografia, gestió cultural... “Coses así sueltas”, com diu ell. I totes el defineixen, perquè no és una persona gens simple.
Té un fill de 5 anys, en Noel, un d’aquells curiosos exemplars en miniatura que tenen la capacitat de percebre allò que, per edats i per tonteries del moment que ens ocupen pensaments, som incapaços, o oblidem que som capaços, de veure. El Noel és com l’Amélie: descobreix els detalls que a la resta ens semblen insignificants però que, en el fons, són l’essència de tot.
L'escriptor malagueny té en marxa una nova novel·la, on el protagonista serà un excèntric fotoperiodista nordamericà, i l’escenari el Sant Francisco de la dècada dels 60. Ha passat per molts racons, fins i tot per una mena de poble fantasma de Cádiz, conegut pels seus fenòmens paranormals, Rota. I s'emporta fragments d'arreu.
A la seva pàgina web es defineix com a pare, escriptor i lector. Està clar que és tot això, i també amic i erudit; però sobretot, per mi ell és el flâneur.
Ens trobem un vespre fred per parlar de Tener una vida, novel·la que està de gira per tot el país, i que s'ha construit per tota Espanya però s'ha tancat a Vilafranca.
FOTO: Editorial Candaya
-Tenim un personatge que perd el vol cap al viatge que li havia de fer canviar la vida: una petita referència al mateix autor, que no va perdre el vol i sí que va endinsar-se al seu propi projecte per “tenir una vida”.
Per què el narrador és protagonista i en primera persona?
Cada història té la seva veu. Jo crec que a tots els escriptors els passa: quan escrius en primera persona ja no ets tu, és com si et distanciessis del personatge i en poguessis fer més ficció... en el fons es tracta d’una paradoxa, així et consciencies més de no implicar-te tant i agafar el punt de vista del lector. Però realment, això només és una il·lusió pel mateix escriptor: està clar que t’hi acabes involucrant i barrejant-hi alguna anècdota personal.
-El llibre té una estructura dividida en capítols amb un nom curt: un verb referent a una acció. Sembla que no et digui res però realment ja et diu de què tracta.
Sí, aquest personatge “sense nom” (té nom però només el sé jo jeje) acaba fent un repàs a la seva vida, un inventari emocional i vital. Analitza la seva vida quan s’adona que sempre li ha costat avançar, i la va recopilant. I aquest inventari, ja sigui de coses quotidianes i funcionals com d’aspectes més abstractes, es divideix en aquests verbs simples, que ho tenen tot.
-En aquesta història apareix un forat negre a la paret del menjador... I el personatge al principi s’estranya però de seguida ho normalitza. D’on va sortir aquesta "ficció normalitzada"?
És estrany, però pel personatge acaba sent com una gotera. Ell ho comença assimilant com un problema de la casa, de la infraestructura palpable, fins que acaba integrant-ho com a propi. De fet, el que jo buscava era un símbol: sabia la història del personatge però no sabia com atraure el lector... I aquest símbol que faltava era el forat negre. Per molt que sembli curiós, em va semblar que seria el punt d’unió entre la història, el personatge i el lector.
-El personatge fa moltes anàlisis introspectives i de presa de consciència sobre ell mateix i la pròpia persona: és, també, un exercici personal?
Jo crec que una mica sí... Tinc molts aspectes propis reflectits en aquesta novel·la. A més el personatge també és molt neguitós i excèntric, necessita tenir-ho tot calculat i arxivat, fins i tot la seva vida. Es fixa molt en els detalls, tot ho registra, i sobretot a ell mateix, la seva manera d’anar vivint, la pròpia persona, el propi cos i les seves reaccions... És molt conscient de la pròpia persona i mentalment ho té tot molt clar.
-El pare del narrador-protagonista apareix molt poc però sembla que tingui un pes important, gairebé imprescindible.
Pel protagonista, el pare és com un mirall, però molt diferent. Ell es mira i veu el que va fer el seu pare, i algunes vegades vol fer com ell però realment el que fa és tot el contrari. És a dir, el pare és el reflex del fill, però a la inversa. Ell és el que hauria pogut ser però no és. I el pare és el clàssic personatge ambivalent que a tots ens agradaria llegir però que no volia que fos el protagonista.
-El protagonista fa molts viatges a la memòria del passat, forçat a intentar recordar tot allò que el forat negre s’emporta. La seva àvia, amb Alzheimer, a mesura que va perdent la memòria a causa de la malaltia, va recreant cada vegada més la pròpia infància. Tornar a aquests records és perdre la identitat, o descobrir-la?
Tots aquests viatges mentals i cap a un mateix tenen relació amb el forat. Ell comença perdent coses materials però després el forat s’enduu records i coses més personals i importants, i mica en mica va erosionant el mateix personatge. La identitat del protagonista se’n va, i l’àvia també és un reflex d’aquesta pèrdua i abandó d’un mateix. Per mi es tracta , definitivament, d’una pèrdua.
"No puedo llamar vida a una existencia sin dolor"
-A la novel·la hi ha dos temes molt recurrents: la importància del dolor i la resignació. Són aspectes molt negatius, però el personatge els utilitza com a mitjà de transformació i metamorfosi.
Sí, pel personatge, i per mi, són essencials. No ens que ens haguem de torturar, però tampoc hem d’evitar el dolor, cosa que intentem fer tot el dia. El dolor pot no ser bo, però sí que és útil. Hi ha un llibre que ho diu: “Algún dia todo este dolor te serà útil”; i jo sí que crec que estem contínuament trobant coses per despistar-nos, però això és una visió més personal. Per l’altre tema, el de la resignació, sí que és un tema més social, més “per l’exterior”. El dolor és més íntim, la resignació és més compartida: vivim en una societat molt resignada.
-El forat acaba sent un oferiment de la vida que no té?
La solució sempre havia existit, des de l’aparició del forat, però ell mai hi havia pensat. De fet és una mica una història de transformació, d'alegria i dolor, de les coses bones i les dolentes; però sense ser contradictòria. I el final té dues lectures principals, però pot tenir-ne moltes més...
-També hi ha alters-egos dels dos personatges principals: el protagonista i la seva exparella, la Lidia.
Sí, els alters-egos que són el David i la Claudia. Tots els noms els trec de cançons... I el David i la Claudia, els reflexos del protagonista i la Lidia, vénen d'una cançó de Los Planetas. És una forma de trobar la inspiració!
-Per complicar més les coses... quina relació hi ha entre tu i el personatge?
Uf... Depenent del dia hi ha unes similituds o unes altres, però principalment compartim una visió tràgico-festiva de la vida. En el moment en què ell comença a explicar la seva història ho projecta tot com una farsa. De fet hi ha una frase que diu “primer és una tragèdia, i després una farsa”; i la vida és això. L’adolescència, per exemple, la vivim amb tota la intensitat; i a partir d’aquí també vivim però ja sabent de què es tracta tot, imaginant què ens anirem trobant. Realment m’identifico molt amb aquesta idea: hi ha força coses que ara les visc com la segona interpretació, com la segona vida. Però el conflicte principal del protagonista és que ja ha fet la feina intel·lectual, ja es sap la teoria, però a la vida pràctica i a l’experiència no ho assoleix; és incapaç d'arribar-hi. I això, aquest impass, ens ha passat a tots. Per mi, escriure el llibre va ser la meva manera de fer el pas.
-Tu te n’has curat, però li has passat el problema al personatge!
Totalment. Els escriptors fem això: ens desfoguem al que escrivim i passem els nostres conflictes a les mans dels nostres personatges per treure’ns-els de sobre. I així podem tenir la nostra vida.
