"Estem canviant els videojocs: les dones també juguem"
La Cristina Gallardo Cendra (CrisZunk) té 24 anys i viu a La Granada. El seu interès per l'art va començar a l'institut, on va fer una amiga que dibuixava molt bé. Com que també era molt fan dels còmics i l'anime (reconeix que li va agafar més fort que a la resta), en va voler aprendre. Així, quan va haver de triar itinierari a Batxillerat es va decantar per l’Artístic al Milà i Fontanals de Vilafranca; d’aquí va passar a fer Belles Arts a la Universitat de Barcelona i finalment s’està especialitzant en el Concept Art de videojocs a l’Escola Joso. Sabia que l’art difícilment tindria sortida però ho va tenir molt clar.
-Què és, el “Concept Art”? Com t’acabes especialitzant en una branca tan concreta i desconeguda?
Sempre m’ha cridat el món de la il·lustració digital, els còmics, els videojocs… I els qui ens especialitzem en Concept Art som els que fem els dissenys previs d’una pel·li o videojoc, cosa que engloba tots els meus interessos. T’exposen un guió, et descriuen un personatge i l’has de dissenyar. A vegades és molt concret, però d’altres et col·loquen un marc temàtic i allà dins vas creant. Per exemple, si necessiten material amb el tema “sota l’aigua”, dissenyes tot de personatges, ambients, vehicles, objectes que podrien viure sota l’aigua i formar part de la producció. Ara estic fent pràctiques en un estudi que es diu Nòmada, on estan fent un videojoc d’animació 2D. En aquest cas, jo faig els els acabats finals; i en una pel·lícula també estic fent pràctiques elaborant dissenys previs. Ara bé, no treballo de manera remunerada en el món de l'art. Els artistes, un cop acabem la formació, acostumem a prendre’ns una temporada fent portafolis per enviar-lo a les empreses que ens vulguin agafar. Totes les persones que es dediquen a això ens diuen que un cop tens la primera feina ja van sortint-te coses, però el més difícil és arrencar, que algú cregui en tu.
FOTO: Clara Bricullé
-Quin tipus d’art treballes, per fer Concept Art?
Il·lustració digital sobretot: tauleta gràfica, Photoshop… I també fem servir teoria del color, composició… Tot el que cal saber per fer il·lustració. Per exemple, abans de dissenyar una escena èpica on hi ha dos personatges lluitant has de triar la composició: diagonals adequades, crear un recorregut visual perquè la gent sàpiga quin és el focus d’atenció, posar els detalls concrets, triar colors apropiats… Generar un ambient. Al cap i a la fi, la teva imatge descriurà com se sentirà la persona que la mira, per tant has de jugar amb la psicologia dels colors, les postures, fer l’escena dinàmica o tranquil·la…
-Tens un estil molt teu i que et representa. Com el definiries i com l’has arribat a forjar?
L’estil és una cosa que sempre atormenta als artistes. Que vegin un dibuix i reconeguin que és teu, és fantàstic. A Belles Arts vaig provar totes les disciplines, i d’un any a l’altre són molt diferents. Acostumava a treballar amb tonalitats molt fosques, però fa uns anys que tinc clar cap a on vaig, perquè ara sempre faig servir molts colors. El que faig és traduir les coses reals que jo veig i les meves experiències, les passo pel meu filtre de yupi i acaba sent tot de colors, perquè és com m’agradaria a mi que fos el món. Seria molt més xulo si tot fos de colors. Jo penso que sempre és tot molt avorrit: anem vestits tan foscos… I jo sóc la primera que vaig súper de negre! Però això és completament contrari a com sóc: sempre vaig negra però pinto amb tots els colors de la paleta! Quan veig una posta de sol penso: tant de bo hi haguessin aquests colors tan intensos en qualsevol moment del dia i no només en aquests minuts.
-Com ha evolucionat el teu estil? La metamorfosi va relacionada amb com estaves tu i la teva perspectiva del món?
Jo crec que sempre he tingut els colors a dins. Als moments en què vaig treballar en fosc buscava que es veiés un patiment, intentava canalitzar el meu interior fent-ho igual de fosc de com ho sentia. En realitat, però, la manera de purgar potser era, tal com faig ara, plasmar-ho com m’agradaria que fos. Potser durant uns anys vaig pensar que deixar-ho anar tal qual ho tenia a dins seria la millor manera per aconseguir que els altres ho entenguessin, però ara pinto més per mi. No m’interessa tant que es vegi el que sento sinó la meva idea de com seria l’ideal.
-Per què creus que serveix el teu art?
Precisament, crec que em serveix per adonar-me que no sóc una persona tan fosca perquè al mirar tota la meva obra tot són colors… És deixar veure el que en persona tinc més barreres i dificultats d’ensenyar. L’art ajuda a canalitzar el que tens dins. A mi dibuixar coses negres no em surt, però per fora pot semblar que només pinto això.
Com a dona el meu art també té un sentit. Una amiga em va dir que notava que un dibuix l’havia fet jo perquè havia dibuixat una dona empoderada i normalment ho acostumo a fer així. Potser el fet de plasmar dones fortes que tenen control i poder i que són màgiques t’ajuda a pensar que pots arribar a ser una d’elles.
-El món del videojocs sempre s’ha associat al món dels homes, molt violent…
El món dels videojocs és totalment així, però dels últims que han sortit no tots són com el Call of Duty. Per una banda, el mercat ja sap que les dones també juguem; i per l’altra, que no tot ha de ser violent. A la meva classe, on estudiem videojocs, hi ha un 50% de noies. A més, ara hi ha jocs que d’entrada no són tan masclistes. Jo sempre he jugat molt a Pokémon, per exemple; i n’hi ha que no són tan agressius, l’Animal Crossing també et convida a plantar el teu hortet, estar més tranquil… Fins i tot també pot semblar un joc “de noies”, depèn de com t’ho miris... Però sempre és trobar-hi el punt. Al League of Legends (LOL), el joc més jugat del món (jo hi vaig estar jugant durant molts anys i ara per fi m’he desintoxicat una mica), gairebé tots són homes. I en algun moment que jugava i algú em deia “eh, tio”, jo li responia: doncs mira, no sóc un tio. I llavors t’insulten per ser una dona. Però poc a poc ho anem canviant.
-Creus que el masclisme en els videojocs ja ve donat als orígens, a quan es creen?
A l’escola, quan ens ensenyen a dibuixar un noi i una noia, el noi és un tio cepat musculitos i les noies tenim unes tetes i uns culs que no vegis. Però poc a poc, les noies que som a classe, o un company que és gay per exemple, ens interessem i ens movem per canviar el rollo. I quan em diuen que dibuixi un guerrer i una guerrera, faig un guerrer nyicris, fins i tot una mica amanerat, i una tia súper tocha que te parte la cara. Els rols també els hem de canviar els que dissenyem.
A mi m'encanten els videojocs i sempre m’ha fet molta ràbia que hagin de considerar-se només pels nois. És un món molt masculí i ho hem de canviar.
-Cert, els personatges són molt sexualitzats. Les campiones del LOL, per exemple, són molt guais, però alhora les veus i dius… Buf.
Però bueno, poc a poc es pren consciència. Els últims personatges femenins que han sortit al LOL eren 0 estereotipats: una noia molt prima i plana com una taula de planxar, una nena petita que no han sexualitzat, òbviament, una tia súper tocha que tenia trets generalment més masculins que femenins (a vegades per no voler-la fer femenina caiem en atribuir-li coses masculines). Però poc a poc tot s’està atenuant, perquè les noies juguem, ens n’estem adonant i ho estem reconvertint.
-Et consideres feminista? Des de quan?
Les primeres idees de feminisme em van arribar a Belles Arts, precisament. Sembla que només t’ensenyin a pintar i fer coses boniques, però jo sempre dic que m’ha ensenyat més a pensar que a pintar, perquè a Barcelona el més important és que el projecte tingui un sentit. Saber per què estàs fent el que estàs fent i no com de bonic et queda.
Jo vaig fer l’Erasmus a Florència, a l’Acadèmia de Belle Arti i tot era floretes boniques, noies precioses… Feien molt bé el que feien, però es centraven en la tècnica. Els preguntaves per què ho feien i no en tenien ni idea.
A Belles Arts, com que has de tenir un motiu per fer el que fas, hi ha una part d’Antropologia molt gran, moviments queers, artistes feministes que al seu moment el fet de ser dona i artista va semblar una cosa innovadora, moviments molt potents d’Amèrica del Sud: et van introduint la Història de l’Art. En aquell moment no ho apreciava tant com si ara tingués aquestes classes, però sé que van plantar una llavor.
-També formes part de l’Assemblea Feminista del Penedès, la Ruda. Per què vas decidir entrar-hi?
Fa un parell d’anys vaig conèixer una noia que havia patit una agressió sexual. Veure de prop com es viu i ser molt amiga seva em va fer bullir la sang. Sempre havia tingut aquests pensaments i impulsos, però mai havia passat a l’acció per fer alguna cosa per il·lustrar el que tinc dins. Arran de l’agressió, li van fer una entrevista a la Ruda, vam fer un taller de defensa feminista, perquè fèiem Kung Fu juntes, i vaig decidir quedar-m’hi. Ara estic molt contenta de formar-ne part.
-Com vius el feminisme de manera personal i professional?
De manera personal, un cop despertes la consciència t’adones de tot el que t’ha passat durant tots aquests anys: que la teva veu no importa tant com la dels nois, que a l’hora de prendre decisions no t’escolta ningú… Quan comences a sentir-te per darrere, despertes i dius: “eh, no se m’estan menjant perquè sigui una persona tímida”. Jo sempre pensava que tot això era fruit de la meva inseguretat, i m’estic adonant que no és tant així, que no sóc tan tímida, sinó que tot està dissenyat perquè jo m’hi senti. I arriba un moment que comences a parlar més fort, els nois s’enfaden, es molesten molt, et diuen que et calmis, que no n’hi ha per tant… Tot això que ja sabem. Però tires endavant encara que s’enfadin els teus amics. I aguantes moltes menys coses.
Hi ha moltes situacions, com a classe, parlant ja a nivell professional, que molesten. Per exemple, l’altre dia un professor va començar a dir que els còmics Marvel s’estaven atenuant en sexualitzar les dones i que això a ell li semblava molt malament, “perquè clar, van criticar molt per fer-li a la Wonder Woman un cul que flipes i després resulta que a l’Spiderman, els culets que li posen ningú diu res”. És d’aquest nivell. I els alumnes homes, per complaure el professor o no sé per quin motiu, li donen la raó, dient que “podríem parlar de discriminació inversa”. I llavors vaig marxar a fer un cafè, perquè havien aconseguit que arribés l’hora de pati abans d’hora per mi. En moments com aquest abans discutia molt amb gent que ni tan sols s’havia interessat pel tema, i ara com a mínim em sé apartar a temps.
"Si no pintes Vilafranca o la Festa Major, no vens res"
-Parlem de l'art al Penedès. Com perceps la dona dins el món cultural? Perceps discriminació?
No he notat aquesta discriminació perquè no m’he involucrat en els col·lectius artístics que hi ha aquí. Jo me’n vaig a un tipus d’indústria que existeix més cap a Barcelona i l’estranger. Vilafranca és molt tradicional i només hi ha dibuixants, pintors, il·lustradors infantils…, però ningú que es dediqui al que jo faig. Sé que hi ha un col·lectiu d’il·lustradors però no sé el tracte que hi ha allà.
On m’he involucrat més és al Firart. Fa quatre anys que hi participo, i cada any la meitat d’artistes són homes i l’altra meitat dones. Està molt ben anivellat, però crec que és casualitat. Dubto que des de l’organització s’hagin posat a equilibrar el número, la veritat, perquè són molt tradicionals en tots els seus aspectes.
Però sí que m’he trobat que hi ha molta dificultat en visibilitzar-te si ets jove, si no tens un nom; si no et coneix tothom com el gran pintor a l’oli no tires endavant. I sobretot si no pintes Vilafranca o la Festa Major, no vens res. El primer Firart on vaig participar vaig presentar pintures a l’oli molt abstractes, de coses que feia a Belles Arts. Només vaig vendre dues obres: un quadre a la tieta i un a l’àvia. El següent any, en veure el panorama, vaig dir: va, vaig a dibuixar Vilafranca. Vaig vendre la meitat dels quadres. Només dibuixant Vilafranca. L’any següent vaig tornar a dibuixar la Festa Major i perfecte. I aquest any, no sé per què, una mica per tossuderia, vaig dir: mira, en faig 4 o 5 de Vilafranca, i la resta els presento meus. Doncs vaig vendre’n quatre o cinc de Vilafranca. Jo ja m’imaginava que els meus no els vendria, i després em va saber greu, però ja sabia on anava.
-Dins de Vilafranca, quines sortides has trobat per donar-te a conèixer?
El primer cop que em vaig posar a la vista va ser al Firart i a partir d’allà vaig traslladar les meves obres en una exposició al Dkate, al bar on treballava.
L’objectiu de posar-te a un bar és la visibilització. Una cosa amb la que ens financem bastant els artistes joves és amb els encàrrecs que ens puguin fer: algú vol fer un regal a la seva mare, algú té una despedida de solter, la seva nòvia fa anys… Et demanen un retrat o “un algo”. I ho trobo genial i m’agradaria realment potenciar-ho, perquè és una cosa que a mi m’ajuda molt i és un regal que queda molt bé. Crec que en comptes de regalar-nos objectes materials, podríem promoure l’art jove. Així que si no saps què regalar, regala una il·lustració. Però llavors la gent diu: “apa, que car!”, perquè es pensen que és un dibuixet que fas en una tarda. I potser sí que és un dibuixet que fas en una tarda, però la tarda té 4 o 5 hores, tota la teva formació darrere, i que algú et digui que demanes massa, sap una mica de greu. A part d’això, si no vens l’obra que tens exposada, potser a algú li agrada el teu estil i t’encarrega alguna cosa.
Ara tinc una exposició al Bilwi, des de fa un o dos mesos. Però a Vilafranca, per donar-te a conèixer com a artista, la gran aspiració és que siguis l’estampera de la Festa Major. Que és una cosa que jo sempre he trobat que està molt malament, que es trii per nepotisme: hauria de ser una convocatòria oberta cada any, perquè et dóna una visibilitat brutal. Es tracta d’habilitat, al cap i a la fi. Per què no tenim l’opció els altres artistes? No tothom tenim amics a Vilafranca, o coneixem els administradors, i sí que ens agradaria poder fer l’estampa algun dia. És una oportunitat que em sap greu que estigui reservada a l’elit.
-Has rebut algun recolzament per part d’algú a Vilafranca com a artista?
Al Firart vaig entrar de seguida, em va donar molta seguretat i em vaig sentir molt orgullosa de poder estar allà. Ara mateix no estic ni segura de si participaré l’any que ve, perquè no sé si són gaire justes les condicions pels artistes. Per mi el Firart és la plataforma que em va ajudar al principi.
A part d’això, els propietaris dels bars on he posat exposicions sempre m’ho han posat molt fàcil. Tot i així, no m’he mogut gaire per Vilafranca.
Quan feia Belles Arts, en el món dels quadres m’importaven molt les exposicions i la visibilització que puguessin tenir. Des que em dedico més a la il·lustració i al Concept Art ja no és tan important la visibilització, sinó on envies el currículum i les xarxes socials. Per això ara em moc més per allà.
-Quins consells donaries a una artista que amb el seu art vol trencar els tòpics masclistes?
Doncs, a l’hora de dissenyar un personatge, preguntar-se per què ho fa com ho està fent. Si és perquè creu que els valors es transmeten dissenyant-lo d’aquesta manera o perquè ho atribuïm així perquè sempre ens ho han ensenyat així.
Una cosa molt bèstia que ens va dir una directora de cinema espanyola en una taula rodona sobre dones en el món de l’art és que les dones ens conformem amb tasques d’animació i disseny, més de “darrere”. I quan vas a una acadèmia d’art i preguntes qui vol ser director o directora, només aixequen la mà els homes. Si vols participar en el món de l’art, però no vols ser necessàriament dibuixant, sigues directora d’art. Tu també pots tenir el poder de dirigir, de proposar com s’han de fer les coses, corregir, ser la líder d’un equip… Hi ha una tendència molt gran de fer brillar els nois. A la meva escola hi ha molts professors i només dues són dones, i les dues ensenyen il·lustració infantil. I no és que hi hagi poca gent formada. El meu camp, per exemple, infllueix directament sobre tot tipus de públics, des de nens i adolescents a adults: els dissenys de videojocs i dels seus personatges ja són una manera d’instaurar certs valors. Per això també és cosa nostra anar-ho canviant.
Us deixem amb una galeria d'imatges que recull algunes de les obres de la Cristina. Una passada!!!
