Memòria d'una vella maleta de cuir - (Part I): Un militar més a la vila
És l’última setmana d’agost del 2002 i, per tant, també Festa Major de Vilafranca. Com cada any, la família de França visita la vila per aquestes dates i, en acabar la Festa Major, passen uns dies amb la família que viu a Botarell, al petit poble al costat d’on ell va néixer, a la Selva del Camp. Com mana la tradició dels últims anys, i des que té la casa nova, s’han reunit a casa la Maite, una de les filles de la Lluïsa, la seva cunyada. Ja fa tres anys que la seva dona Teresa va morir, però l’Antonio segueix visitant la família de Vilafranca cada any, acompanyat sempre d’alguns dels seus fills.
Si mira per la finestra de la casa, l’Antonio encara pot veure l’edifici en el qual va arribar el primer dia a Vilafranca. I, de fet, és un dels primers edificis que es veu en arribar a Vilafranca per la N-340. Una cúpula de colors verds i grocs, encapçalada per una llanterna, s’alça sobre l’enorme edifici de la Residència de la Mare Ràfols. En obrir la reixa d’entrada, dues llargues fileres de plataners, encara avui sembla que l’hagin d’acompanyar fins a la porta, situada a la part inferior de l’enorme façana taronja.
L’edifici es va construir durant la Segona República, quan els sectors més catòlics de la població van voler fer honor a Maria Ràfols Bruna, més coneguda com a Mare Ràfols. La religiosa, nascuda a Vilafranca i cofundadora de la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna, es va convertir en un símbol per aquelles persones que havien perdut la zona de confort religiosa amb el nou règim. Això va durar poc. Tot just després d’acabar les obres, un grup de milicians, alguns d’ells extreballadors de les obres, van expropiar l’edifici impedint que comencés l’activitat i el van posar al servei del bé comú.
Mentre la mira per la finestra recorda que, envoltada de vinyes i als afores de Vilafranca, l’edifici de la Mare Ràfols és, avui, una residència per a 81 persones grans a qui les Germanes de la Caritat cuiden diàriament. Aquest mateix any, en fa seixanta-cinc que al mateix edifici s’hi inaugurava oficialment la Clínica Militar Número 10, altrament anomenada Hospital de Sang.
On ara viuen, àmpliament i còmode poc més de vuitanta persones, el 1937 hi cabien 560 llits ocupats per ferits de la Guerra Civil i atesos per 112 persones, entre metges, infermeres, farmacèutics, personal de cuina, etc. Cada cop eren més els que necessitaven ser atesos per ferides de la guerra. Per això, l’abril de 1937, una inspecció de Sanitat de Guerra va visitar l’espai, expropiat a les Germanes de la Caritat, amb la intenció de posar-lo en marxa com més aviat millor.
És 15 de juny de 1937 i la Clínica Militar número 10 queda oficialment inaugurada. A partir d’aquest moment, l’arribada de persones ferides en ambulància passa a ser frenètica. Vilafranca es veu envaïda per l’arribada d’aquests vehicles i, si bé fins ara la Guerra Civil no s’ha deixat veure, l’entrada i sortida de ferits suposa un trasbals per la seva població.
Durant els primers mesos de vida de l’hospital, a finals de 1937, en una de les ambulàncies que arriben a la vila, hi viatja un jove de 22 anys, com tants altres, ferit de metralla a la cuixa dreta. És capità de l’exèrcit republicà. Membre de la 124a Brigada Mixta de la 27a Divisió i es diu Antonio Bergadà.
La metralla que ha rebut a la cuixa dreta durant l’ofensiva de Saragossa al Front d’Aragó l’ha obligat a abandonar el camp de batalla i ser traslladat, ràpidament, a un hospital militar. Poc s’imaginava, quan va començar a estudiar per ser militar, que viuria de primera pell una Guerra Civil. Poc s’imaginava com acabaria la seva història amb aquesta guerra.
El perfil de l’Antonio era ideal per la reforma de l’exèrcit que va fer el nou govern republicà de Manuel Azaña. Amb els objectius de democratitzar, intel·lectualitzar i deseminaritzar l’exèrcit, la reforma necessitava la presència de joves civils que hi aportessin un toc progressista. De fet, el 40% de les places en els nous cossos d’oficials s’havien reservat per aspirants que vinguessin de la vida civil.
Just l’any que complia els divuit, el 1932, el Congrés dels Diputats aprovava la llei de reclutament i ascensos d’oficials, que li permetria accedir a l’Acadèmia Militar en igualtat de condicions amb qualsevol sotsoficial. D’això es tractaven les dues teories de la igualtat en què es basava la nova reforma: igualtat de procedència i igualtat de suficiència, és a dir, demanar les mateixes proves i requisits per entrar a qualsevol persona.
Per promoure encara més la desmobilització dels militars de Primo de Rivera, es van endurir les condicions d’accés a l’Acadèmia. Hi havia limitacions d’edat que impedien l’accés a persones molt grans i s’havia de tenir un títol de batxillerat o estudis universitaris. D’aquesta manera, entrar era un desincentiu pels exmilitars, a qui els esperava un futur més pròsper fora de les acadèmies. A més, els ascensos per mèrits de guerra o “a dit” s’havien acabat.
Un cop va saber que tenia l’oportunitat d’entrar a l’Acadèmia Militar, l’Antonio va concentrar tots els seus esforços en poder passar les proves que li exigien. Es tancava a l’habitació de casa seva a la Selva del Camp i, amb una espelma lligada al cap amb una cinta es passava hores i hores davant dels fulls de paper on hi havia la clau d’entrada a l’Exèrcit Republicà.
Després d’accedir-hi i sortir-ne amb el títol de capità, sempre recordarà els sis mesos que va haver de complir de servei al nord d’Àfrica. Sobretot, la topada amb aquell homenet calb i baixet, dret damunt un cavall que, amb prepotència va deixar anar una puntada de peu sobre un servent de l’exèrcit. Tres anys després, el mateix militar arrogant protagonitzaria el cop d’estat que portaria a la Guerra Civil, que el duria exactament on era ara, a Vilafranca del Penedès.
Feia temps que dins de l’exèrcit hi havia veus discordants respecte a la reforma militar d’Azaña i el govern de la República en general. El mateix Francisco Franco, de fet, havia estat director de l’Acadèmia General Militar (AGM), reinstaurada durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb aquest model, tots els militars havien de passar per l’AGM i, posteriorment, especialitzar-se en artilleria, cavalleria, intendència o l’arma que volguessin fer. Per tant, a Franco, com a director de l’AGM, evidentment no li agradava gens la proposta del govern d’eliminar-la i ho va plasmar al discurs que va fer el dia 16 de juliol de 1932 en què s’acomiadava com a director de l’Acadèmia:
“Cuando las reformas y nuevasorientaciones militares cierran este Centro, hemos de elevarnos y sobreponernos, acallando el íntimo dolor por la desaparición de nuestra obra, pensando en que se deshace la màquina, pero la obra queda. (...) ¡Disciplina! Que revistesuverdadero valor cuando el levanterse en la íntima rebeldía, o cuando la arbitrariedad o el error van unidos a la acción del manso. Esta es la disciplina que os inculcamos; esta es la disciplina que practicamos,; éste es el ejemplo que os ofrecemos.
Les paraules del futur colpista van ressonar dins les ments d’alguns dels militars que, quatre anys després li donarien suport al cop d’estat. El resultat de les eleccions generals del febrer de 1936 va ser la gota que va fer vessar el got. Les revoltes de l’octubre de 1934 per l’ascens d’un govern de dretes havien acabat amb fortes destrosses a la majoria de poblacions catalanes. La forta repressió policial va acabar amb 74 morts i més de 200 ferits, a part de totes les persones empresonades. Com a reacció, en aquelles eleccions generals de febrer, la població va votar les forces d’esquerres del Front Popular. El bàndol conservador de l’exèrcit no ho va poder suportar i va idear el cop d’estat del juliol de 1936.
Ja entrada la guerra, el maig de 1937, l’Antonio tot just acabava de sortir de la nova acadèmia republicana sota la titulació de capità. La seva posició dins l’exèrcit l’havia fet viatjar fins al front d’Aragó, a Saragossa, on hi lluitaria al llarg d’un any a la 124a Brigada de la 27a Divisió. Mentre la infermera de l’Hospital de Sang li cura la ferida de metralla a la cuixa dreta, l’Antonio no pot evitar recordar l'enfrontament amb els militars franquistes que l‘ha deixat en aquell estat.
Després de quedar ferit en batalla, li feia tant mal la cama, que no podia enfrontar-se als dos militars franquistes que se l’estaven emportant cap al seu bàndol. De ben segur que si no hagués pogut escapar, ara estaria pres o, fins i tot, mort. En un moment de distracció, els va agafar la pistola, va disparar, i va fugir com va poder. Mai sabrà si el tret que va llançar enrere va impedir que l’atrapessin o si, al contrari, la bala va quedar perduda sense ferir a ningú més. Per sort, en arribar al bàndol republicà, el van poder traslladar a l’Hospital de Sang, on és ara, esperant que la infermera de torn, amb poca paciència i gens de delicadesa, li extregui les restes de metralla de la cuixa i li faci les cures pertinents. Ja li havien dit que a la Clínica Militar núm. 10 el tracte no era especialment amable.
