Els ambaixadors de la rumba, a casa
L'Auditori ja està a punt per a un dels "cartellassos" de la programació municipal d'aquesta temporada. De fet, és el que dóna imatge al fulletó de la programació. Derrumband presenta el seu nou disc A Barcelunya a casa, a Vilafranca. Amigues, amics, familiars, coneguts o aquelles persones que tenen ganes d'escoltar els ambaixadors vilafranquins de la rumba del Gato Pérez: avui tothom ha vingut. Amb ganes. Entro de les últimes persones i, darrere, es tenca definitivament la porta. Al meu costat m'hi trobo els tres cantants disfressats a punt per sortir a escena. Quines ganes.
No he tingut gairebé temps d'arribar al meu lloc que els tres ja surten, atrafegats cap a l'escenari. Vestits amb camises de colors i carregats de maletes. Vénen d'un llarg viatge, sí, que els ha portat arreu del món (a la Xina, fins i tot). Avui, però, aterren a casa. "Estem molt emocionats de ser altre cop a casa. És un dia molt especial."
L'Auditori s'omple de Flaires de Barcelunya (1982) i de la frescor que caracteritza Derrumband. Malgrat ser un tribut al disc del Gato Pérez, la personalitat pròpia que té el grup és innegable. En aquell àlbum, el cantant va voler descriure "Barcelunya": la capital catalana i el seu entorn. En aquest, Derrumband també ho fa, però dóna una versió particular de cada cançó i hi posa un rerefons molt personal.
Amb l'ajuda d'un directe molt amè, bromes i escenografia, el focus d'atenció es va movent per tot l'escenari. Entren i surten convidats de tot tipus: l'acordionista Carles Belda, Dani Txarnego, Manel Joseph i l'Orquestra de Corda i la Big Band de l'Escola de Música Municipal M. Dolors Calvet. Tant dinàmic que, sense adonar-nos-en, la tarda ja s'està acabant. El saxofonista de l'Escola de Música acaba el seu solo, posa final a la cançó i, gairebé sense comiat, els músics surten de l'escenari.
S'han obert els llums, però ningú del públic es creu que Derrumband hagi marxat de l'escenari amb tanta tranquil·litat. Els músics tornen dalt l'escenari amb cara de delatats i ho reconeixen: "No ha colat, eh?" A totes aquelles que ja estàvem dretes, se'ns afegeix més gent. Tot l'Auditori està alçat i ballant rumba, fins i tot aquelles que ho fem fatal. Com no pot ser d'altra manera, acaben amb La rumba de Barcelona, i aquesta sí que la reconeix tothom. Totes les persones que hi han col·laborat també pugen. Moment d'alegria col·lectiva. Enmig d'aquesta festa penso que, com diu Derrumband, la rumba perfecta surt del cor i, si és així, ells en són els millors ambaixadors.
