La invisibilitat de la dona a la cultura vilafranquina
L’àmbit cultural és un dels espais on la presència de la dona queda, també, en segon pla. És ben sabut i estudiat que, per exemple, en l’art, el comú és que la dona sigui l’objecte i no el subjecte: en molts museus un elevat percentatge dels artistes que s’hi exposen són masculins, mentre que les artistes femenines queden representades en minoria i pràcticament són inexistents. La representació d’artistes dones amb prou feines arriba al 20%, com porten denunciant les Guerrilla Girls des de 1985. Així, la poca presència de les dones en l’art i la cultura és una altra forma de mantenir el patriarcat i també d’establir una clara jerarquia entre els col·lectius dominants i els dominats o marginats: les activistes nord-americanes van constatar que a Europa un 80% de les obres que es tenien en compte en museus i espais públics eren masculines, i que un 85% d’aquestes eren, precisament, d’homes blancs.
Amb el pas dels anys, s’han creat espais que fomenten la reivindicació de la dona a la cultura, però a Catalunya mateix queda molt per tal d’arribar a una igualtat palpable. Sense anar més lluny, aquest 2017 els Premis Nacionals de Cultura que atorga l’organisme públic del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha premiat a dues dones (Emma Vilarasau i Maria Espeus) i a sis homes (Josep Cots, Joan Francesc Mira, Raimon, Hèctor Parra, Carles Santamaria i Albert Serra) i aquesta és una tendència que es manté des que aquest consell determina els destinataris dels premis, l’any 2009, i que ja des de la fundació dels Premis Nacionals (1932) ha estat present.
Tot i així, segons les dades del Departament de Cultura d’aquest any, entre el 2011 i el 2015 hi havia una gran majoria de dones treballant en l’àmbit cultural dins de les administracions locals, ja fos en les diputacions provincials (466 dones i 195 homes), els consells comarcals (66 dones i 24 homes) o en ajuntaments (2.409 dones i 1.398 homes). El fet que dins les administracions locals hi hagi dones amb poder de decisió pel què fa a la gestió cultural no vol dir, però, que en referència a la visibilitat hi hagi una igualtat. La perspectiva d’aquestes administracions, malgrat tenir-hi una majoria de dones, segueix sense ser feminista i prioritza la presència i visibilitat masculina.
NO ES TRACTA D'INTERÈS, SINÓ DE VISIBILITAT
El problema en clau de gènere dins la cultura rau, precisament, no pas en aquelles persones que la gestionen ni aquelles que l’exerceixen (una gran majoria de les dones assisteix a actes culturals, com es mostra al gràfic), sinó en la producció i visibilització de la cultura. En les cares visibles, en els protagonistes, els artistes, els guanyadors de premis i guardons, els qui publiquen, els qui exposen, els qui representen.
FONT: Elaboració pròpia a partir de les Estadístiques Culturals del Departament de Cultura (2017)
En el següent gràfic, la periodista Laia Ramos plasma l’evident diferència entre sexes pel què fa als Premis Gaudí, però també s’hi pot observar una certa (molt mínima) evolució des del 2009 fins l’actualitat:
Malgrat això, les persones reconegudes dins l’àmbit de l’art i la cultura a Catalunya segueixen sent principalment homes: a les Creus de Sant Jordi 2016 es van premiar 6 dones i 21 homes; i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de moment ha estat atorgat a 44 homes i només a 5 dones (1969-2017). Els nombres ja parlen per sí sols, tot i que en l’última dècada l’evolució hagi estat favorable.
Aquesta bretxa tampoc es tracta d’una qüestió d’edat: la dificultat en la participació i implicació dins la cultura es diferencia, sobretot, per les tasques de cura associades al paper de la dona, que ja es percep des de la joventut. Així, una de les causes per les quals algunes dones joves (entre els 14 i els 30 anys) tenen dificultats a l’hora de participar en activitats culturals és que hi hagi poca oferta d’activitats en família, ja que generalment són elles les qui es cuiden dels fills, germans, pares, avis...
També és més difícil per a les dones que per als homes accedir a la cultura per temes de recursos econòmics, cosa que es pot enllaçar amb la dependència econòmica de la dona en relació a l’home; també la manca de temps, que pot ser deguda a la falta de coresponsabilitat i la no-conciliació de la vida laboral i la vida familiar i tasques domèstiques; i fins i tot les dones hi troben més dificultat per problemes de mobilitat (altre cop la dependència) o per no tenir prou coneixements o informació a l’abast. Aquests contrastos, reflectits només entre els joves en aquest gràfic, són
extrapolables a la realitat general, ja que FONT: Elaboració pròpia a partir del document: "La
és comú que les tasques de cura es participació cultural de la joventut catalana 2001-2015"
carreguin a les espatlles femenines, (Gencat)
i que, encara avui, acostumi a ser l’home
el qui acapari els recursos econòmics.
QUÈ PASSA A CASA NOSTRA
A Vilafranca, la cultura és l’eix més rellevant, sobretot de cara a la galeria i a la promoció exterior. Tant les festes folklòriques com l’àmbit de l’enoturisme són els aspectes de més importància i que més representen la cultura de la capital penedesenca. Així, on més visibilitat, popularitat i, també, incidència directa pot tenir una persona tant en la opinió pública com en el foment de canvis i reformes socials és en els actes culturals vilafranquins per excel·lència, sobretot en tots aquells relacionats amb la Festa Major.
La Festa Major és el màxim acte cultural i folklòric. Per la ciutat penedesenca, els dies de la Festa Major (28 agost-2 setembre) són els més importants de l’any, quan es reivindica la pertinença a Vilafranca i quan des de tots els àmbits públics s’ha de lluir més tant cara endins com cara enfora. La festa s’organitza cada any de la mateixa manera, i no en va el seu eslògan principal és “la més típica”.
Cinc administradors diferents cada any es cuiden de la planificació dels actes i concerts, de la diada castellera, dels artistes que es contractaran, de les infraestructures... I el tret de sortida de la festa, abans de la tronada del dia 29, és el pregó del dia 28. El pregó és un dels actes amb més popularitat dins de Vilafranca, en el qual es dedica molt de material i recursos tècnics i sempre es cobreix en directe i en diferit per la ràdio i televisió locals. La persona encarregada de fer-lo acostuma a ser algú conegut o bé a la vila o bé a nivell nacional i que tingui relació amb Vilafranca; i sempre és algú que s’exposa a les crítiques dels sectors més puristes però, també, dels més radicals.
En aquest context, el pregó de l’any passat va ser notícia perquè els administradors van escollir, precisament, una dona: la Clara Cols, actriu vilafranquina. Ella mateixa va aprofitar el pregó, vist per milers de persones, per reivindicar la poca presència de les dones a l’espai públic vilafranquí, la distància abismal entre representants, responsables i persones visibles pel què fa als gèneres masculí i femení, i també la poca tolerància i comprensió d’alguns sectors eclesiàstics vilafranquins pel què fa a les diferents orientacions sexuals i formes d’estimar.
“Si no m’he equivocat, fins el 2054 (inclòs!) hi ha d’haver dones pregoneres perquè s’equilibri el nombre amb els pregoners que hi ha hagut fins ara. Som la meitat de la població i en tantíssims llocs la nostra presència és pràcticament testimonial. I si hi som, hi som per quota, per paritat, perquè toca, perquè callem una mica. A més, sempre hem de demostrar que valem per ser-hi, i justificar-nos sempre, i aguantar comentaris sobre la nostra roba i no sobre nosaltres o la nostra actitud. Però si no hi som representades no tenim veu ni vot als llocs de presa de decisió. Hem de ser-hi”
Des del 1963 fins el 2017, en 54 anys, només hi ha hagut, doncs, 8 dones que hagin fet el pregó de la Festa Major. Però, malgrat això, a Vilafranca sembla que no hi hagi una percepció de masclisme per part de la majoria d’entitats culturals, com mostrem als gràfics següents: de les 57 entitats consultades per aquest reportatge, pràcticament cap reconeix que dins la mateixa organització hi hagi sexisme pel què fa al repartiment de tasques i responsabilitats, però curiosament quasi la totalitat d’entitats enquestades coincideix amb la idea que a Vilafranca la dona té poca presència i incidència en l’espai públic, de manera molt inferior a les figures masculines.
Es percep que hi hagi sexisme o desigualtat La dona té presència
dins la mateixa entitat? a l’espai públic vilafranquí?
FONT: Dades extretes a partir duna enquesta d’elaboració pròpia a 57 entitats
La Clara Cols creu que la Festa Major serveix com a radiografia per la situació vilafranquina. Pràcticament sempre, dels grups d’administradors que s’han escollit la majoria d’ells eren homes, fent que generalment 3 dels 5 integrants fossin masculins i 2 fossin femenines. Un any que els nombres es van canviar (3 dones i 2 homes) es rumorejava de la poca afinitat entre les dones; i des de llavors que mai s’ha tornat a fer d’aquesta manera. Per la Clara, això es deu a una visió masclista que determina que les dones són més llestes però més manipuladores i envejoses, i els homes més justos però alhora més nobles.
A més, en els altres càrrecs d’influència dins la festa (pregoners, estampers i dissenyadors) també hi ha una diferència molt notable que ha acabat creant un sostre de vidre. Per l’actriu es tracta d’un tema de deixadesa: “no és cert que no hi hagi dones per omplir aquests càrrecs, el que passa és que o no es volen veure o no es volen buscar. Quan feia el pregó i havia decidit parlar de les dones i la seva situació, em preguntava quin perfil es busca per pensar en un pregoner: cal que sigui bon comunicador. Però no es busca un perfil professional concret, ja que hi ha hagut pregoners castellers, grallers, empresaris, agents d’assegurances... I no només hi ha homes que exerceixin aquests oficis: conec castelleres, gralleres, agents d’assegurances, empresàries, metgesses, escriptores, etc. però no sé per què si ens fixem en les (poques) pregoneres que hi ha hagut sembla que les dones només siguem mestres”.
La falta de coresponsabilitat i les dificultats en conciliar la vida familiar i laboral és un dels principals problemes
A partir del seu pregó pretenia desmuntar mites sobre el feminisme i exposar la poca presència de les dones, ja fos en la organització de la Festa Major com en els càrrecs amb presa de decisió a Vilafranca, sobretot en el món cultural. Per ella, la falta de coresponsabilitat i les dificultats pel què fa a conciliar la vida familiar i laboral és un dels principals problemes a resoldre, ja que provoca en les dones una sobreexigència impossible de gestionar: “moltes dones no volen (algunes no poden) haver de renunciar a tot allò que un lloc de responsabilitat implica que abandonis. Ara que sóc mare puc parlar de sensacions personals: a les dones sempre se’ns ha dit que ho podem fer tot i fer-ho bé. Hem caigut a una trampa que ens està devorant, on hi ha dos temes implícits: se’ns exigeix més que als homes; i tant homes com dones hem de ser conscients que no sempre es pot fer tot i fer-ho bé. Desenvolupar segons quines feines i construir una família implica hores i dedicació: darrere qualsevol decisió sempre hi ha una renúncia”.
La poca presència de dones a la Festa Major, però, no es redueix només als càrrecs de responsabilitat, sinó també als grups i artistes convidats per als diversos concerts i espectacles. Exceptuant les bandes i orquestres que acostumen a venir (com la Banda de Música de Cardona, on alguns dels seus membres són dones) hem fet un estudi dels espectacles dels darrers 5 anys. Des del 2013 fins aquest 2017, la presència de dones als escenaris oficials de la Festa Major vilafranquina ha estat pràcticament inexistent.
FONT: Elaboració pròpia a partir de les programacions de les FM de 2013-2017
D’entrada pot semblar un fet normal o simple casualitat, però les xifres són preocupants: només un grup de tots els que han vingut a tocar a les últimes festes majors de Vilafranca (uns 70 grups si comptem 14 espectacles de mitja per any) estava format per dones. Pel què fa a la resta de grups i dj’s, només 5 incloïen una dona entre els seus membres. Així, l’any 2013 hi havia una dona entre Els Catarres i una entre Ítaca Band (polèmic grup actualment); el 2014, l’any de Txarango i Xeic! (grups nombrosos amb exclusiva presència masculina) van venir les Sey Sisters, i aquesta darrera Festa Major hi havia la Neus González, Gina and The Tonics i una de les integrants de Dorian. La resta d’anys no ha vingut cap grup conegut amb dones entre els seus membres. I volem afegir també que una de les activitats estrella per animar el públic d’un dels grups més contractats a les festes majors, la Banda del Coche Rojo, és regalar una samarreta a la noia que es quedi en sostens dalt l’escenari. Res, coses divertides gens masclistes.
Un altre acte vilafranquí potent, relacionat amb el món del vi és el Most Festival, celebrat aquest passat cap de setmana. En aquest festival, a part de tastos i maridatges, l’eix principal són les projeccions i competició de curtmetratges i pel·lícules inspirades en la cultura enològica. Al Most hi ha diverses seccions: el Brot, concurs de curtmetratges; el Collita, concurs de pel·lícules relacionades amb la vinya; i el Gran Reserva, on es presenta una petita selecció de pel·lícules que encara han de ser estrenades comercialment. En aquesta darrera categoria, la Gran Reserva, només el 23% de films del total de les 7 edicions existents han estat dirigides per dones. Així, des del 2011 que les projeccions del Gran Reserva acostumen a ser, també, pel·lícules d’homes.
FONT: Elaboració pròpia a partir dels directors i directores de la categoria Gran Reserva 2011-2017
LENTA I TRAMPOSA EVOLUCIÓ
Les dones es van fent cada vegada més lloc a l’espai cultural i artístic a Vilafranca, però hi ha una segregació vertical evident: els càrrecs de més rellevància, visibilitat i incidència segueixen sent ocupats majoritàriament per homes. A les entitats enquestades un 80% dels càrrecs de més responsabilitat (portaveus, presidència i direcció, tresorers, membres de les juntes) són masculins, i no es correspon a la proporció d’homes i de dones que formen les entitats.
Aquesta segregació es deu no només a la integració profunda dels valors patriarcals tradicionalistes per part de les mateixes entitats i institucions, sinó que, també, es deu a les poques ajudes públiques per facilitar la conciliació de la vida laboral i la domèstica i, sobretot, a la inexistència generalitzada d’una coresponsabilitat i reconeixement en les tasques de cura.
Cols afirma que l’única manera d’alliberar-se dels rols de gènere és expressar-se i valorar-se com a persones, i que per tenir més dones a l’àmbit públic cal forçar la màquina: “ens hem d’obligar a ocupar els espais, o obligar els homes a que els cedeixin. Mai havia cregut en la paritat perquè sí ni en les quotes perquè em semblava maquillatge i no igualtat, però ara ja no ho sento gens així. Com diu la Natza Farré ja portem temps aguantant mediocres en llocs importants perquè són homes: hi ha dones en tots els àmbits absolutament aptes i capacitades; però cal voler-les trobar i donar-los veu”.
