Generació de "cunyats"
Abans que comencis a llegir aquest article, m’agradaria aclarir que sóc una de les persones que des del principi m’he mostrat contrària a l’ús d’aquest qualificatiu, cunyat. Moltes vegades m’ha donat la sensació que s’ha titllat de “cunyada” alguna opinió amb el simple fet de desacreditar-la, però sense aportar cap mena de crítica més enllà de deixar-la com a inútil o incoherent. Ara bé, en sortir de l’obra de teatre Generació de merda, programada aquest estiu al Teatre Gaudí de Barcelona, no se’m va acudir cap millor nom per descriure que havia passat al llarg de dues hores dins d’aquell edifici.
Sí, un títol relativament extravagant i una sinopsi que prometia "trencar tots els tòpics suats sobre la crisi", ens van cridar l’atenció i vam decidir invertir temps i diners en descobrir de què es tractava. L’obra, un musical, vol fer un resum de la vida d’uns joves que, de cop i volta, s’han trobat immersos en una crisi que els perjudica en totes les seves facetes, la professional, els estudis, el temps lliure, les relacions personals...
Així doncs, l’argument, no especialment elaborat, gira al voltant d'aquests dos joves, en masculí, que als 30 anys han de tornar a casa als pares: un comença la recerca d’una nova feina, l’altre entra a la universitat. A partir d’aquí, les seves vides es van entrecreuant mentre intenten sobreviure als problemes que els van apareixent. És un fil senzill, però també mancat de vies per enganxar al públic. Per intentar solucionar-ho, el guió està farcit de bromes en les quals es comenten, directament, els errors de continuïtat de la trama. Ara bé, en cap cas els arriben a solucionar. A això, s’hi sumen les lletres inintel·ligibles d’algunes cançons, que fan que en alguns moments no es puguin arribar a seguir del tot bé.
A banda de tot això, la falta de perspectiva intercultural i de gènere és evident. Els personatges que més enganxen són els dos protagonistes i els pocs personatges femenins que apareixen es limiten, com sempre, a fer de complements de la vida dels dos homes. Elles es limiten als tòpics: la noia de la universitat que t’agrada, una jefa amb mala llet o la mare de l’amic que no s’assabenta de res... Hi ha qui em dirà que els dos "pobres" protagonistes també queden retratats com uns desgraciats i que és un musical "del que no se'n salva ningú". Ara bé, la seva caracterització genera certa empatia i no deixen de ser les "víctimes" de la crisi dels 30 anys que, en algun moment, poden arribar a fer-te, fins i tot, pena.
Pel què fa al racisme, la situació és igual o més dramàtica. Les dues cançons "top" del musical són la Oda als Pakis i una cançó a un restaurant xinès. En les dues, els cantants fan broma sobre com de malament s’expressen en els dos llocs, qüestionen la neteja dels seus locals i promouen una sèrie de tòpics racistes als que no em pararé ni a enumerar. A banda, també, de la turismofòbia (amb cap fonament social ni polític darrere) amb la que es presenta a uns estrangers com una colla de ximples que tampoc s’assabenten de la missa la meitat.
Amb aquest contingut, doncs, es fa molt difícil veure "la crítica als tòpics suats sobre la crisi" que prometien. És cert, es presenten tots els tòpics, però en cap moment se’n qüestionen ni un. De fet, aprofiten aquests tòpics com a "broma fàcil" i permeten que el públic rigui de com de malament parla un venedor de roses pakistanès, de com de brut és el menjar del restaurant xinès o, fins i tot, del bigoti del dependent, també pakistanès, d’un "colmado".
Com no podia ser d’una altra manera, l'obra acaba amb el venedor de roses, ridiculitzat al llarg de tot l'espectàcle, fent-se fotos en un "photocall" a l’entrada del teatre. Gairebé no es pot sortir del teatre per culpa de la llarga cua de gent que està esperant per fer-se fotos amb l'actor. Entre riures es va sentint: "¿Una rosa amigo?" Està clar que si l’objectiu de l’obra era desmuntar els tòpics no ho ha aconseguit i, de fet, ha fomentat tot el contrari: el riure fàcil de tòpics masclistes i xenòfobs. Més que “Generació de Merda”, el nom podria molt ben ser “Generació de Cunyats” o, si més no, aquest és el tipus de bromes de les quals s’alimenta: les més ràncies i suades que corren entre els grups de WhatsApp.
