Jordi Llavina i la decepció amb la cultura catalana: "Ja no queda sòl on edificar"
No recorda quan va ser, exactament, que va començar el seu contacte amb la literatura. El cas, però, és que ara és la seva energia vital, la seva ànima, la seva vida. Es descriu com una guspira anònima de llum, tal com ho fa Josep Carner al seu poema Dedicació: “la nostra essència és, bàsicament, contingent, efímera i moridora”. Jordi Llavina viu en un cèntric pis des del qual podem contemplar el campanar de Santa Maria. Ens rep al seu santuari particular de la literatura, ple de llibres diversos, des d’Allan Poe fins a Joan Vinyoli, tots ells apilats en prestatges entre els quals ens costa encabir-nos-hi. Mentrestant, es comenta que és el lloc on escriu la seva majoria d’obres. Aconseguim trobar un raconet. Comença l’entrevista.
"Si vull que quedi alguna cosa de mi, que sigui una pàgina literària." Jordi Llavina
“Devia ser durant els 13 o 14 anys, quan es comença a despertar la consciència d’una persona, quan recordo que vaig interessar-me per la poesia”. La literatura ja és indiscernible del que és la seva vida, però no té cap resposta clara. Per què? Per intentar-ho explicar cita a Josep Maria Esquirol, un filòsof, i també amic seu, que explica que moltes de les coses que fem van en contra de la marxa general del món. Aquest pot ser el cas de la literatura: en una societat en què la imatge pesa molt, la literatura és un element que va a contracorrent . Davant d’aquesta incertesa però, l’única manera que troba d’explicar la seva passió és de forma negativa: “no podria viure sense escriure i, sobretot, sense llegir.” Aquest amor per la literatura, amb els anys l’ha portat cap el periodisme cultural, del qual ha viscut durant molts anys.
La seva més recent experiència literària ha estat l’Any Vinyoli en el qual ha participat activament com a comissari. En aquest any, el 2014, es commemorava el centenari del naixement del poeta, que Llavina va descobrir el juny de l’any 1984, una data que recorda a la perfecció. Explica que el 2014 l’ha viscut amb molta il·lusió i intensitat. L’interès que, des de 1984, li desperta Vinyoli, s’ha transformat en moltes ganes i molta passió que va transmetre en les activitats planificades l’any passat. “Va ser un any molt frenètic, dels recursos dels que disposàvem n’hem tret molt de rendiment. Però ara tinc un sentiment “post-part”; alliberat, però amb molta manca d’activitat. Ara bé, sento que la feina ha servit d’alguna cosa.”
Jordi Llavina veu aquesta utilitat de la feina feta en la continuïtat del projecte. “El que importa és que se’n segueixi parlant i que augmentin les vendes dels seus llibres.” Encara aquesta setmana té planificades activitats relacionades amb l’Any Vinyoli, que va acabar el 2014. Així doncs, considera molt positiu que el projecte encara estigui en marxa, que no acabi amb un simple any natural, sinó que projectes puntuals siguin l’inici de projectes culturals continus.
I és justament en aquest punt on entra la crítica que fa als mitjans de comunicació. Per posar-nos en context: Jordi Llavina ha presentat i col·laborat en diversos programes sobre literatura, tant en ràdio com en televisió. El passat 3 de març va fer una publicació al seu compte de Facebook en què criticava la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i anunciava la seva incorporació com a professor a un institut de secundària. Aquesta crítica a la Corporació, i més en concret, a Catalunya Ràdio es centrava, sobretot, en la poca continuïtat dels seus projectes culturals.
“Aquest és un país, parlo de Catalunya, en què desgraciadament la cultura no és un valor, o no ho és prou, i no interessa. Això em sap greu. Suposo que a l’iniciar els programes culturals hi havia la intenció de fer-los duradors, amb una certa continuïtat, i que la cultura anés esquitxant els altres programes, però no ha estat possible, tot han estat romanços. El meu, per exemple, va durar cinc anys i mig i aquí es va acabar.” Recorda amb tendresa els anys en què presentava el programa, però no creu que la Corporació tingui cap interès per la literatura i per la cultura en general. No és curta la llista de programes culturals que han anat desapareixent de les pantalles: Ànima, Via Llibre...
La seva intenció de donar futur als projectes culturals s’ha vist contraposada amb el poc interès dels mitjans i, reconeix: “després de 16 anys, ja no puc fer més. Crec que no hi ha prou sòl sobre el qual edificar.” Descriu Catalunya decepcionat, com un lloc on tan sols uns pocs es beneficien dels actes culturals i en els quals els creadors no poden viure de la seva vocació. “Sóc independentista des de fa 47 anys, els que tinc, però no m’agrada el país que veig.” Davant d’aquest panorama, la seva proposta és que els mitjans de comunicació públics estiguin per sobre les audiències i que tinguin una part reservada per la cultura: “que faci difusió del què es fa al país, que és molt creatiu!”
Dins d’aquest marc, apareix a Vilafranca el projecte de Capital Cultural Catalana 2015. “La situació cultural a Vilafranca és igual o pitjor que a Catalunya, perquè és més petit.” La cultura a la vila encara no ha pesat prou, i no es refereix als castells. Jordi Llavina no ha participat en el projecte de Capital Cultural Catalana perquè no li ha interessat. Reconeix que s’ha fet una molt bona feina i que hi ha programades activitats molt interessants, però no creu que pugui tenir “cap ni una continuïtat”. “Dubto que creï prou substrat perquè pugui créixer a sobre qualsevol altra cosa. Tant de bo que m’equivoqui.”
Amb tota aquesta dura crítica, Jordi Llavina també va anunciar el retorn al món de l’ensenyament. Ell ja havia donat classes en instituts de secundària i ara, temps després, ha decidit retornar-hi abandonant, així, altres activitats culturals. El Museu de la Vida Rural, però, és un dels llocs on ell seguirà col·laborant fent visites guiades, dirigint una col·lecció de llibres, entre d’altres activitats.
Veu el seu futur perfectament clar. “Malgrat tot, no m’acabaran de fer vinclar els genolls. Sóc molt tossut i sé en el què crec.” Tota aquesta descripció decepcionant del panorama cultural català i, concretament, vilafranquí no el farà abandonar la seva activitat cultural. Ara tornarà a començar una nova etapa, de professor. Reconeix que no és la seva vocació i que intentarà fer aquesta tasca, que considera molt digna i difícil, de la millor manera possible. El canvi d’etapa, però, no li farà minvar l’interès i la passió per la literatura. És la seva vida i, reconeix, si hagués de canviar de pis per un de més petit per poder seguir vinculat a la literatura ho faria. Té molt clar quines són les seves prioritats a la vida i, una de les principals, és la literatura. “Si vull que quedi alguna cosa de mi, que sigui una pàgina literària.”
Clara Bricullé i Colomer
