Entrevista a Eva Fàbregas Urpí, una jove compromesa amb l'educació i el folklore vilafranquí
Apareix amb roba normal i còmode, maquillada amb una discreta ratlla als ulls que destaca el seu marró fosc brillant, mastega xiclet i és nerviosa, però les seves posicions al banc del bar són molt relaxades. Somriu molt i sovint, se la veu sincera. El fet de ser del mateix entorn, edat i, (potser) sexe, de seguida ens facilita la conversa. Es fa difícil, per uns moments, saber com arrencar, però un cop passades les preguntes més ortodoxes (nom i cognoms, naixement i lloc de residència, ocupacions i estudis...) tot es transforma cap a una conversa més fluïda i molt directa. És una persona que de seguida t’atrapa.
L’Eva Fàbregas va néixer el 1995 a Vilafranca del Penedès, i ha crescut i segueix vivint a la Vila. Podria dir-se, doncs, que és una VTV (vilafranquina de tota la vida) però no compleix les característiques més bàsiques de gran part dels VTV més coneguts: un xic d’arrogància i sentiment de superioritat, obsessió compulsiva pel centre de la Vila i el vi del Penedès, i el convenciment que a Vilafranca és impossible que tinguem res a envejar de ningú. L’Eva és més oberta.
Juga a bàsquet i cada cap de setmana el dedica al Cau de Vilafranca (escoltes), cosa que li ocupa molt de temps. A més, està estudiant disseny de producte: no para mai per casa però això és el que li agrada i, per si no n’hi hagués prou, fa un any que va entrar a l’ambient més vilafranquí i actiu que hi ha: la Festa Major (FM).
A la Festa Major de Vilafranca hi ha sovint un debat intern que es repeteix any rere any: el paper del gènere en aquestes festes. Està clar que les festes majors són molt tradicionals i que conserven quasi tots els valors i aspectes des dels seus inicis, per tal de fer-les realment típiques. S’ha de tenir en compte que és una festa patrimonial d’interès nacional i que les festes majors que es fan actualment pretenen seguir el patró de les festes del segle XVII. Per tant, els administradors de cada any, així com tots els balls i col·laboradors de la festa, vetllen per mantenir-la el més fidel possible: és una celebració molt estimada tal i com es fa i essencial per a tots els vilafranquins i vilafranquines, i és important viure-la així. Això fa que sovint no quedi massa clar si hi ha papers reservats als homes i papers reservats a les dones en els balls que no són de parella mixta (com les cotonines, els bastoners o els diables): les cotonines són tot noies, i els bastoners i els diables quasi sempre han estat tot nois.
A més, la tradicionalitat i conservadorisme de la Festa Major té un aspecte força negatiu: en moltes ocasions es critica que sigui un ambient tan tancat i exclusiu, dominat per algunes famílies i on generalment no s’entra per propi mèrit, sinó a través dels contactes de què un disposa. La Festa Major, com molts altres aspectes de Vilafranca, es veu sovint des de fora com una “màfia” reservada a uns pocs. En el cas de l’Eva, però, la situació és molt diferent. Ja va iniciar-se com a bastonera a la Festa Major dels Petits, i quan se’n va retirar perquè era massa gran, va començar a buscar la manera d’entrar al Ball de Bastons de la Festa Major adulta, que eren un grup format exclusivament de nois i que, a més, són amics de fa anys. “Hi vaig ballar quan era petita, uns 6 anys seguits, i quan en tenia 12 ja ho vaig deixar perquè clar, era la mama del grup! Vaig intentar entrar al grup dels grans i primer no podia perquè era menor d’edat, però també em feien entendre que se’ls faria estrany que hi anés una noia... Mai vaig saber si m’ho deien de debò o de broma, però el cas és que al ser una colla d’amics de tota la vida a mi també em feia cosa entrar-hi, perquè estaven molt units de feia anys. “Vés a les cotonines o als cercolets!” em deien, però quan van veure que ningú es va presentar a la convocatòria per entrar al ball (només jo i un menor d’edat) em van agafar. Segurament ja anaven amb la intenció d’incorporar-me, perquè no van fer gaire difusió de la convocatòria: suposo que ja pretenien que hi entrés, després de tants anys d’insistir!”.
L’Eva és conscient que ha tingut un paper decisiu al posar-se en un ball en el que poques noies s’han atrevit a entrar, i sap que participar a la Festa Major no es limita en ballar, sinó que formar-ne part va molt més enllà: “A la Festa Major em sento part de Vilafranca perquè sé que contribueixo en el folklore que tenim, i també sento que els qui hi participem tenim veu. Trobo que els balls són com són perquè realment els hem fet tal com els hem volgut nosaltres: hi ha balls on tot són nois i balls on tot són noies, però no és per llei, sinó perquè nosaltres ho hem adoptat així. Jo ara he entrat als Bastoners i estic segura que moltes noies s’atreviran a venir a les convocatòries.” Faltava que algú trenqués la barrera no-escrita, doncs! A més, viure la FM des de dins té molt poc a veure amb viure-la des de fora: “Aquesta primera Festa Major com a bastonera l’he viscut d’una manera molt diferent: ja no puc pensar en fer la migdiada, llevar-me quan vulgui, arribar tard a la cercavila...has d’estar sempre a punt i amb tota l’energia, acabes mort. Però es viu molt i ho recomano a tothom. “
L’Eva va mostrar-se comprensiva amb els polèmics canvis de la Festa Major d'enguany, que ja fa temps que es rumoregen a la Vila i han rebut opinions de tot tipus: l’opinió majoritària és que es pretén enfocar la Festa Major per tal de facilitar-la als visitants i fer-la més còmode, però en general els canvis no han deixat contents els balladors. Així, l’entrevistada opina que no hem d’adaptar-nos als turistes sinó que hauria de ser al revés, i que si aquesta festa s’ha fet d’una manera determinada des dels seus inicis no hauria de canviar-se. Entre riures parlem de la cançó solemne que es va posar a l’entrada de Sant Fèlix, el dia emblemàtic de la FM: va ser tota una revolució i va encendre molts crits i xiulades de queixa. Hi ha coses que, com diu ella, no s’haurien de tocar.
Actualment doncs, amb només una Festa Major a la butxaca, ja hi està completament adaptada: “al principi sí que se’m feia estrany, estava als sopars de bastons sense saber molt bé què fer o què dir... Em saludaven fent-me dos petons i se’ns feia estrany a tots, no em feia sentir massa còmode això. Però ara ja fem excursions junts i tot, anem a sopar de tant en tant i ens ho passem molt bé. M’han integrat ràpidament i em sento molt còmode amb ells, des que hi he entrat que mai m’he sentit discriminada per ser noia.”
L’Eva no s’atura massa i mai perd el temps, però sap com no estressar-se: “la vida s’ha de viure tranquil·lament. Jo sempre estic tranquil·la, trobo que hem d’anar fent i així ja ho farem tot...sinó no podria fer res del que faig.” És el perfil idoni de jove activa polifacètica, tan definitori de l’ampli col·lectiu de caps de cau i monitors d’esplai de Vilafranca. La majoria d’ells, com l’Eva, no s’impliquen únicament i exclusiva durant el cap de setmana, sinó que la resta de dies també els dediquen a altres àmbits (ja sigui en col·lectius diversos, a la universitat o a la Vila mateix) per millorar la societat on viuen i fer-se-la més seva.
<<Trobo que alguns aspectes de la societat actual són erronis, com el tractament del gènere per exemple: vull que els nens i nenes del Cau vegin la vida d’una altra manera, diferent a la que se’ls inculca a la televisió i en alguns casos fins i tot als estudis.>>
És per això que l’entrevistada dedica moltes hores al Cau, perquè treballa molts aspectes amb els nens i joves que poden contribuir a canviar el punt de vista de la societat. “Amb el Cau trobo que tinc una gran implicació: com a caps fem molta feina amb els nens, i el meu objectiu amb ells és canviar-los la mentalitat: fer-los més crítics amb el que els envolta, que no es tanquin en ells mateixos, que siguin curiosos. Trobo que alguns aspectes de la societat actual són erronis, com el tractament del gènere per exemple: vull que vegin la vida d’una altra manera, diferent a la que se’ls inculca a la televisió i en alguns casos fins i tot als estudis.”
Li agrada sentir-se útil i això es nota en el fet de formar part de col·lectius que es mouen tant com el Cau o la Festa Major. És una persona molt activa i agradable, i costa de creure que es defineixi a ella mateixa com algú tranquil. L’entrevista s’ha acabat desenvolupant com una conversa entre conegudes, i al finalitzar-la marxa cap a una reunió del Cau: no té temps per aturar-se ni sembla que tingui la intenció de fer-ho.
Joana Sadurní i Martínez
