Entrevista a ‘Quique’ dels cavallets, el forjador de somnis
És una persona molt estimada per Vilafranca i que forma part de la infantesa de molts dels seus habitants
El campanar de la Basílica de Santa Maria anuncia que són les cinc de la tarda. Just en aquell precís moment arriba el nostre protagonista. Mai millor dit, ha estat puntual com un rellotge. És una tarda grisa i freda, per això ve abrigat amb unes quantes capes de roba i una boina d’un color marronós. Camina tranquil, sense preocupacions. El saludem i, de manera imminent, ens transporta per una estona a la nostra infància. Porta mil històries a les butxaques, així que no costa gens iniciar una conversa plena de nostàlgia.
El nom d’Enric Moya Sánchez difícilment sonarà a algú, però si ho transformem a Quique dels ‘cavallitus’ no caldrà donar més informació a les persones de Vilafranca del Penedès. De fet, ell mateix explica que just abans de l’entrevista havia passat pel banc i el noi que l’havia atès li havia demanat el DNI: “Tu no ets de Vilafranca, veritat? Li he preguntat. I he encertat. Li he dit que si ho fos no m’hagués demanat el DNI. S’ha quedat descol·locat”. Tot i ser un personatge emblemàtic de la vila, el Quique va néixer l’any 1942 a Barcelona. Comenta que per ell va ser un “lamentable accident” néixer a la capital catalana: “Els de Barcelona no sabien entendre que els meus cavallets no eren com els seus, aquests eren més limitats. Jo m’empipava”.
El Quique ha dedicat tota la seva vida als nens i nenes de Vilafranca. Durant 44 anys, des del 1963 fins el 2007, va ser el propietari d’uns cavallets que van veure passar fins a tres generacions de vilafranquins. Per saber com va acabar treballant d’això cal remuntar-nos a l’època en que ell feia la mili a Barcelona. Col·laborava a l’àrea d’urologia de l’hospital militar i li van oferir una feina en un laboratori de bioquímica. A ell, però, això de moure’s pel món no li agradava en aquella època. Va ser llavors quan el seu pare li va dir que no acceptés l’oferta, que ell li compraria uns cavallets. Unes setmanes després ja estaven instal·lats a Vilafranca i es van inaugurar per les Fires de Maig del 1963. En un primer moment es van col·locar a la Font dels Alls, però amb el temps es va anar canviant la seva ubicació. No va ser fins que es va fer la remodelació de la Rambla de Sant Francesc quan el Quique va obtenir el permís per instal·lar-se a la Plaça Penedès, un lloc tranquil i sense cotxes o altres perills per als infants. Mica en mica, el negoci dels cavallets va funcionar i l’economia va poder remuntar després de passar per èpoques dures: “Costava guanyar-se la vida. No tenia diners per mantenir una casa i vaig haver de viure en una rulot. Finalment vaig anar recuperant-me i vaig poder viure en un pis decent i treure’m el carnet de conduir. Fins els 37 o els 38 anys no em vaig poder comprar un cotxe! Després ho vaig aprofitar i quan treballava em feia molta il·lusió canviar de cotxe, una de les meves passions”, explica.
Sí que van funcionar els cavallets. Durant 44 anys van ser un símbol de Vilafranca. Infants i adults passaven moltes hores al voltant d’aquelles figures, tot i que una d’elles destacava per damunt les altres: “L’excavadora despertava una expectació molt gran. Els nens es barallaven per pujar-hi!”. Però, com era d’esperar, un dia es va acabar: “Cada any deia a l’Ajuntament que volia plegar. Vaig cansar-me de trobar-me cada dia els cavallets amb diversos danys com per exemple llums que desapareixien. Fins i tot els van intentar cremar un parell de vegades. També em vaig cansar d’escoltar comentaris de persones que no em coneixien i deien que havia de plegar perquè no tenia caràcter per tractar amb nens. Jo no feia cas i seguia amb la meva feina, però va arribar un extrem en què ja no vaig poder més i vaig dir prou”. Va ser el moment de plegar i així ho va comunicar a l’Ajuntament: “El 31 de juny plego, i punt”.
Ara bé, els cavallets estan guardats –en millor o pitjor estat- a la caserna de la Guàrdia Civil de Vilafranca. Si es volguessin restaurar seria possible? “Els cavallets són de tot Vilafranca, els vaig donar a la vila. Si algú té intenció de veure’ls o restaurar-los ho ha de demanar a l’Ajuntament mitjançant una instància. Així de senzill. L’Ajuntament té un lloc on es podrien instal·lar, que és a l’Escorxador. Però falta que algú es comprometi i converteixi les paraules en fets. De moment en set anys no s’ha mogut ningú. Jo m’hi he desentès, però si ve un grup amb ganes de tornar-los a instal·lar jo els ajudaré en el que calgui! Els cavallets són dels ciutadans i ells decideixen”. De fet, ni tan sols seria una despesa important restaurar els cavallets del Quique. Es podrien netejar i retocar perfectament: “Si des de l’Arsenal s’ofereixen voluntaris per tornar-los a pintar ho poden fer sense problemes”. Ell està convençut que tornarien a funcionar en cas que s’instal·lessin de nou.
Des de l’accidentat dia en què va plegar, el Quique s’ha dedicat a fer el que abans no podia fer per manca de temps: viatjar i passar uns dies allunyat de casa. I dic que va ser accidentat perquè explica que el 28 d’agost del 2007, el dia en què va haver de treure els cavallets de la Plaça Penedès, quan ja estava entrant-los dins el camió va caure de l’escala amb la mala sort de trencar-se una costella: “Va ser el final de festa perfecte! Vaig passar tota una nit ingressat a l’hospital fent-me les proves pertinents. A més, l’endemà era la tronada i un amic meu em va intentar convèncer per anar-hi. Però jo no em podia ni moure! Estava molt adolorit. Finalment no hi vaig anar i em vaig quedar reposant”. Tot i perdre’s la tronada, l’acte inaugural de la Festa Major de Vilafranca, el Quique no va faltar als versots dels Diables dos dies després: “Em van trucar dient-me que m’estaven esperant a la plaça de la Vila. Jo ni ho recordava. En el meu estat vaig necessitar que m’ajudessin a pujar a l’escenari i quasi m’havien d’agafar, estava fet pols. Pràcticament no em vaig ni adonar del que m’estaven fent i fins que no ho vaig veure en vídeo no en vaig ser conscient. Només recordo que els diables donaven voltes al meu voltant, que la gent cridava “Quique, Quique” i que jo els contestava amb un: “Visca Vilafranca!”, res més”.
No és l’únic acte festamajorenc en què el Quique ha estat protagonista. De fet, n’hi ha un d’especialment important i remarcable: va ser la primera persona en tenir un nan de Vilafranca, un dels balls populars de la ciutat. Va ser l’any 1985 quan el seu nom va ser proposat i escollit. L’altre candidat ferm era Eustaquio Parrilla, el que va ser cap de la Policia Local vilafranquina durant la dictadura franquista, una persona que va lluitar perquè la Festa Major es mantingués en aquelles èpoques de repressió pels catalans i la seva cultura. El Quique explica una anècdota d’aquell primer any de nans a la ciutat: “Vam anar a veure els nans i vaig parlar amb el noi que portava el meu. Em va dir que m’estimava molt però que m’estava agafant una mica de mania, ja que totes les persones es volien fer fotos amb ell i no paraven d’estirar-lo del braç per poder tenir una instantània d’aquell moment”. Per si no n’hi havia prou, durant aquella època els nans arribaven a pesar fins a 25 quilos!
Després d’una hora d’escoltar el relat d’un dels personatges més estimats per Vilafranca, el Quique regala potser una de les històries més boniques que ha viscut gràcies als cavallets. Explica que un noi li va demanar que quan es jubilés li regalés una de les figures dels cavallets: la del peix: “En aquells moments jo ni pensava en la jubilació, però vaig dir-li que sí. Anys més tard, quan es va fer oficial que plegava, em va venir a buscar. Quina memòria que tenia el noi! Li vaig regalar i es va posar molt content. Em va dir que m’ho tornaria d’alguna manera més endavant”. I així va ser. Uns mesos després el noi li va regalar un quadre on hi apareixien els cavallets marxant i que venia acompanyat d’una frase que deia: “Quique, forjador de somnis”. I és que la realitat és que molts dels nens que van muntar en alguna ocasió als cavallets del Quique s’imaginaven que cavalcaven en cavall o que nedaven pel mar gràcies al fet de poder ser un peix: “Això és molt bonic per mi, que em recordin. Jo no em limitava a cobrar i posar en marxa els cavallets. Donava conversa als nens, m’interessava per ells. Fins i tot em vaig convertir en una gran ajuda pels pares. Quan els seus fills no es portaven bé els deien: “Comporta’t o li dic al Quique!”. Fins i tot vaig aconseguir que un nen mengés o que tots aquells infants que havien d’anar al metge es comportessin a la consulta només pel fet de saber que, si així ho feien, muntarien després als cavallets”.
Així d’estimat era ell per a tots els nens i nenes. Si el Quique deia a un nen que tenia un nom bonic, aquest nen es posava content. Si el Quique demanava als infants alguna cosa, ells li feien cas. El seu caràcter proper i el seu humor van arribar al cor de les tres generacions de vilafranquins que van passar pels seus cavallets. I ho seguiria fent si continués donant voltes amb aquelles figures que ara estan guardades sota llençols i pols. Vilafranca l’estima.
Clara Rodergas Batalla
Per a més informació:
-Breu entrevista del Quique al programa 'Divendres' de TV3 on apareixen imatges dels cavallets i del seu nan.
