David Miret: "Els vilafranquins hem de deixar de pensar que som el millor del món"
30 d'agost de 1985. Un noi de 15 anys -i alguns amics seus- fa sonar una gralla al ritme del 'Toc de castells'. Davant seu, els Castellers de Vilafranca estan a punt de carregar i descarregar (per primer cop en la seva història) el 5de8. L'emoció del moment fa que aquell noi -llarg i prim "que no servia per fer castells"- esquerdi la canya de la gralla i decideixi que el seu lloc és a la pinya. Aquell noi és el David Miret, i gairebé 30 anys després, s'ha convertit en una figura històrica dins la seva colla castellera però també a Vilafranca del Penedès.
"He nascut i crescut envoltat de castells". Casteller i músic; músic i casteller. No és clar l'ordre de preferència. Ens rep després d'una intensa classe de música amb un dels seus alumnes que aprenen a tocar el saxo. La intensitat de cada moment; potser aquest és el secret del David Miret. Parlem amb ell en el seu habitat natural, l'Escola de Música Municipal Maria Dolors Calvet, que dirigeix des de fa sis anys .
El David accepta la figura de líder "que s'ha envoltat sempre de gent molt bona", al món casteller però també a l'Escola de Música. Quan tenia 25 anys, ja li van proposar ser el nou cap de pinyes dels Castellers de Vilafranca. Explica que, "a partir de llavors, -amb el 'Melilla' al capdavant- els Verds vam fer un canvi de xip i vam deixar de ser una colla derrotista". Com en qualsevol context, totes les responsabilitats comporten moments bons i moments dolents. "Els anys abans del 1995 van ser molt durs, castellerament parlant. Anàvem a les places i ens queia el 3de8 i el 4de8 molt sovint".
Va ser cap de colla dels Castellers de Vilafranca entre els anys 2008 i 2011, i reconeix que "el primer any van caure massa, però que després els resultats van ser molt bons". Quan parla d'aquells anys, els ulls del David desprenen una barreja entre la melancolia de poder-hi tornar i la tranquil·litat de no haver de ser-hi. Tot i això, ho té clar: "No em plantejo tornar a cap equip tècnic. Només si la colla s'enfonsa, seré allà; però només si les circumstàncies ho requereixen".
<<Serè, pausat però amb la rauxa necessària per motivar i engrescar; així és David Miret. La seva part més competitiva contrasta amb la pedagògica.>>
Tot i que els dos móns del David Miret vagin entrelligats i tinguin el punt comú de Vilafranca, existeixen dues versions del nostre entrevistat. Dues maneres de ser que contrasten i que es combinen segons el context i el moment. Serè, pausat, però amb la rauxa necessària per motivar i engrescar al grup de persones (sigui més o menys gran) que l'envolten. Bon rollo, sí; però també té la capacitat fer un crit i posar tothom a lloc quan toca. En el moment indicat; un renec d'aquells que ningú oblida. Aquest és el David més competitiu, més ambiciós, que contrasta amb el David pedagògic de l'Escola de Música.
"L'Escola de Música actualment té 530 alumnes", i experimenta un constant creixement que sempre té en compte "interactuar amb el context que ens envolta". El David més passional -que també treu en la faceta de músic- no deixa d'animar gent perquè s'afegeixi a l'Escola (i segueix fent-ho amb els castells, també). El Penedès és una comarca on la música tradicional té presència durant tot l'any en les festes populars. És per això, explica, que "seria un error no potenciar-la". Convençut dels projectes que arrenquen: "La banda de l'Escola de Música acabarà tocant per la Festa Major"; i orgullós del grup que forma: "ara per ara, l'Escola és com una colla per mi". Conscient de la dificultat dels reptes que es planteja, com als castells, l'ambició ho és tot.
Reestructuració de la Festa Major
"Com a vilafranquí, la Festa Major em bull molt". A Vilafranca, la cultura té el seu punt àlgid entre el 29 d'agost i el 2 de setembre. Des de principis del segle XX, la de Vilafranca és considerada 'la més típica de Catalunya' i el David pensa que "tenim una perla que no podem deixar perdre". Malgrat això, explica que "la Festa Major necessita una reestructuració total". Vilafranca és, aquest any, Capital Cultural Catalana i reclama que serveixi per construir un debat al voltant de la vida cultural: "hem de deixar de pensar que els vilafranquins som el millor del món i fixar-nos més amb altres festes; reflexionar-hi tranquil·lament".
Abans de marxar, com no pot ser d'una altra manera en ell, pregunta per la família de tots els allà presents. Sap tots i cada un dels noms, trajectòries i anècdotes de les persones amb qui ha tractat. No se n'escapa ni un. Són aquests "dots sociables" -combinats amb una excel·lència professional- els que li han permès ser on és; en definitiva, ser com és.
Castells i música; música i castells. Dues línies paral·leles a la vida d'un noi llarg i prim que es van creuar un 30 d'agost de 1985.
Arnau Mañé Vallès
